El sèver d’aloe vera, es una de les preparacions més antigues a base d’aquesta planta, de que en tinguem referència. Consisteix en un procés artesanal pel qual es solidifica el suc que hi ha a les fulles i el seu resultat es una massa compacta i molt amarga. Atès el seu gust els primers en fer-lo li van donar el nom de sèver, que en castellà s’anomena “acíbar” un terme àrab que vol dir “suc de planta amarga”.
La forma tradicional de preparar-lo era: tallar la fulla de forma transversal i deixar escorre el líquid, encara, que actualment, per fer-ne més avia, es ratlla la fulla o s’esprem la polpa, desprès escalfar el líquid exposant-lo al sol o cuinant-lo al foc per que s’espesseixi bé i formi un licor concentrat, que es molt útil per amorosir les molèsties digestives.
Aquest preparat des de temps immemorial s’ha utilitzat com a purga, per aquest motiu es contraindicat per les embarassades, per les dones en període menstrual, per les persones amb hemorroides, pels nens, resumin per prendre aquest preparat s’ha de consultar a un metge.

Els exemplars més valuosos en termes medicinals, son els que tenen una edat mínima de 2 anys, atès que passat aquest temps es considera que la planta ha pogut concentrar les seves propietats terapèutiques, i d’aquesta manera, es troba preparada per aconseguir els seus bons i populars efectes. Desprès d’aquesta recomanació, es important seleccionar i tallar aquelles fulles que son mes llargues i carnoses, que son les segurament han complit els dos anys d’existència. Hem d’evitar treure les fulles més primes i petites, per que tenen un grau inferior de potencial terapèutic i es millor esperar a que es desenvolupin de forma adient.
Degut als propis processos cíclics de la planta, s’ha comprovat que la concentració de propietats terapèutiques augmenta a primera hora del mati, i va baixant durant el dia i retorna a un excel•lent nivell a la nit, però hem de dir que l’aloe vera es beneficiosa les 24 hores del dia, encara que per la primera hora del mati i per la nit, les fulles estan més fresques pel fet de no estar exposades al sol intens, per tant el efecte d’aplicar-se una fulla d’aloe vera serà molt més refrescant i efectiva.
Per retirar les fulles de la planta mare, es poden arrancar amb cura i treure les parts blanquinoses que les uneixen a la tija o bé tallar-les per la meitat amb un ganivet, per que l’extraordinari poder curatiu de l’aloe vera també actua sobre si mateixa i en pocs dies haurà cicatritzat la “ferida” tallant de la fulla seleccionada. Quan tinguem la fulla de l’aloe vera a la ma, la mantindrem suspesa amb el tall cap avall, per que dreni la saba i quedi en la seva major part el gel. La saba es de color groguenc i encara que té bones qualitats medicinals, a vegades es contraindicada en aplicacions externes i el seu sabor amargant pot ser un repel•lent si es preparen infusions o barreges per subministrar per via oral.
La fulla de aloe vera es molt efectiva per a usos externs, i en casos de cremades, irritacions i altres tipus de molèsties a la pell, acostuma ser de gran alleugeriment col•locar la fulla amb l’escorça cap dalt i deixar que la polpa refresqui i millori l’estat de la zona afectada.
Amb les finalitats de preparar-la per a una aplicació convé tallar les vores espinoses de la fulla i obrir-la en forma longitudinal, i d’aquesta manera posar una de les meitats amb la polpa cap avall sobre la pell. Es fonamental que la zona que hem de tractar estigui neta, per que el gel i la saba de l’aloe vera penetrin a l’epidermis a una velocitat més gran que la de l’aigua, quasi quatre vegades més ràpid, i per tant si la pell estigues una mica bruta, empenyeria les impureses que trobes a la superfície. D’aquí la importància d’una correcte neteja amb aigua i sabó abans d’aplicar aloe vera.
Les fulles s’han de conservar sobre la pell durant 10 o 15 minuts, però si no fos possible portar a terme aquest procediment, per que no es pot estar a casa, ha de seguir treballant, o qualsevol altra cosa, pot extreure la polpa amb una cullera, xafar-la i espargir-la per la zona afectada.

Els seus origen històrics tenen una extensa trajectòria de desafiaments complits i que les personalitats de l’Era Antiga l’han tingut en molt bona consideració a l’hora d’elaborar medicines populars i nous experiments:
Tot i que no sabem la data exacta del descobriment d’aquesta planta si que hem de tenir em compte la següent dada:
Ja a l’any 2100 a. C., els Sumeris la incloïen en els seus remeis, atès que es van trobar atuells de fang en les que aquesta població va escriure i va enumerar els usos curatius de l’aloe vera. Aquest el podríem anomenar com el primer vademecum sobre la planta i el seu potencial terapèutic.
Tot i que el treball dels Sumeri, va constituir el primer registre concret sobre l’us de l’aloe vera, es considera que molt temps abans, aproximadament en el 4000 a. C., els Egipcis tenien com a ingredient aquesta planta magistral en les seves pocions, dons en diferents troballes arqueològiques de pintures rupestres apareixien dibuixades unes fulles molt semblants a les de l’aloe vera.
Salomon, el famós rei d’Israel des de el 970 fins el 931 a. C., va ser uns dels principals difusors del aloe vera, a les seves terres i va predicar amb l’exemple, plantant molts d’exemplars en els seus immensos jardins, predis verds que van constituir extenses farmacioles de primers auxilis per qualsevol cosa, atès que el rei utilitzava les carnoses fulles d’aloe per totes les seves dolences. Se suposa que al Temple de Jerusalem, mítica construcció de la que n’era autor, havia estat un esplèndid lloc de reserva de les plantes d’aloe vera.
En la regió mesopotàmica, llit de les civilitzacions babilòniques i assíries, la planta de l’aloe vera posseïa una doble significació : medicinal i mística.
Per aquesta raó, era valorada no només pel seu potencial curatiu, sinó també per que es creia que tenia propietats màgiques, sobrenaturals que exercia la seva influencia sobre els homes.
En el segle VI a. C., l’aloe es va fer molt popular a l’Imperi Persa i a l’Índia, gràcies als continuats trasllats dels comerciants àrabs, que van batejar a l’aloe vera amb el nom de “Lily del desert”.
Aquest pioners van intentar per primera vegada un rudimentari procediment per treure’n el màxim rendiment en el seu ús, atès que van separar el gel i la saba, barrejats amb la polpa i adherit a les fulles. A aquestes substàncies les emmagatzemaven en bosses de pell de cabra i les posaven al sol fins que estigues ben seca. Un cop a passat això, prenien les lamines de saba o de gel deshidratats i les molien i amb aquesta pols elaboraven tot tipus de medicines.
Aproximadament a l’any 500 a. C., el cèlebre conqueridor Alexandre Magne, rei de Macedònia, va descobrir les bondats de l’aloe vera i va incloure al mapa de les seves conquestes, a les regions que es deia, que eren molt riques en aloe vera. Així va ser com, segons explica la llegenda, l’ocupació de l’illa de Socotra, va tenir un únic objectiu: recopilar moltes fulles d’aloe vera per que als soldats el hi cicatritzaren el més ràpid possible les seves ferides.
Pels hindús, l’aloe vera era una “senadora silenciosa” i en situaven els seus origen en els mateixos jardins de l’Edèn. La medicina tradicional xinesa, considerava que aquesta planta, resumia totes les qualitats d’un remei aromàtic, i era recomanada en tots els tractaments, amb la finalitat d’actuar com equilibrant general.
En el transcurs del segle I a. C., en el Antic Egipte va continuar amb el culte a l’aloe vera, per que se la considerava com la planta de la immortalitat i fins i tot la bella Cleopatra (69-30 a. C.) la va utilitzar en els seus tractament estètics. D’aquella època data l’anomenat “Papiro de Erbes” un document molt antic i anònim que va resultar ésser un catàleg de receptes medicinals a base d’aloe aptes per usos externs i interns.
En els principis de l’Era Cristiana, a Grècia, el savi, Dioscórides Pediano (40-90) va expressar les propietats d’aquest vegetal en els seus tractats científics : En el seu Tractat Grec de Botànica, va realitzar una compilació dels fins terapèutics de l’aloe vera, a més de detallar les seves característiques, manera de preparació i altres cures importants. El treball de Dioscórides va ser transcendentals, per que va resumir el coneixements previs sobre el tema i els va reunir en una sola obra, complint d’aquesta manera amb una finalitat molt útil de sistematització de les dades de la planta.
A Amèrica Llatina, els coneixements sobre l’aloe vera té arrels molt antigues, dons les dones maies aprofitaven la saba per hidratar i suavitzar la seva pell, també, quan ja havien donat de mamar als seus fills el temps suficient, i els volien desacostumar del pit, s’untaven els mugrons amb el gel d’aloe, per que el gust amargant els hi produís rebuig.
En els segles XV i XVI l’aloe va aconseguir prestigi a Europa i Amèrica, a Europa i durant l’època del Renaixement, l’ús de l’aloe vera es va tornar a valorar atès que els renaixentistes, miraven amb nous ulls la sapiència dels grecs.
A terres americanes, l’aloe vera, li van portar els jesuïtes, que a cada lloc on s’assentaven es dedicaven a cultivar aquesta planta.
Desprès va passar una temporada que va ésser desprestigiada, el que va passar es que té efectes purgants i segons la recepta por augmentar l’efecte. També molts de remeis amb aquesta planta estan contraindicats per dones embarassades i al nord d’Europa es va començar a fer-se’n ús amb aquesta finalitat i per això es va considerar a l’aloe vera com a una planta perillosa.
Tot i que popularment no gaudia de bona opinió, els científics van continuar investigant i el 1870 van aconseguir separar les substàncies purgants i ja no provocava les purgues violentes i va recuperar el seu valor social.